Setze anys després de l’arribada de Betoret, encara no tenim PGOU

pueblo-Vilamarxant
L’urbanisme a Vilamarxant és caòtic, no hi ha una altra paraula que el definisca millor. Tenim un poble fet a pedaços, que mai ningú s’ha parat a pensar què necessita, com ha de créixer, consultar als veïns sobre les seues necessitats i fer una planificació escalonada de les actuacions que cal dur endavant.

“Esa gran ciudad que soñamos todos” que resava Betoret al PPeriòdic municipal, que suposadament volia construir és, a dia de hui, a més d’un somni de grandesa d’un alcalde desinteressat pel seu poble, una realitat completament diferent: un poble descuidat, anàrquic i que va a pitjor.

Cap altre poble té unes voreres de grandàries tan diferents com el nostre, estiguen en carrers estrets o amples, tan se val. No hi ha una planificació clara i els vianants continuen patint per a caminar amb seguretat pels carrers, especialment la gent major o amb problemes de mobilitat. L’ajuntament, fins ara, només ha eixamplat quatre voreres, ací i allà, sense afrontar el verdader problema de racionalitzar la mobilitat dels pedestres.

Els barris nous, sorgits o ampliats al caliu de la bombolla immobiliària, són més anàrquics i caòtics si cap. De res ha servit aprendre d’errors d’altres o d’altres temps. El barri de les casetes, sense anar més lluny, ha crescut sense planificació. No compta amb serveis públics, hi ha poca vida comercial, les pluges torrencials col·lapsen amb massa freqüència el clavegueram, les places estan descuidades o tenen una vegetació pobra i escassa, no s’ha cuidat de plantar arbrat que faça bonic i done ombra, que faça el barri més habitable.
Què plantegem des de Compromís? Escoltar els veïns i elaborar un pla de millora urbana per als pròxims 4 anys: fer una rehabilitació integral dels carrers més transitats i l’ampliació de l’amplària de les voreres; instal•lar nou mobiliari urbà (papereres, bancs i arbrat que no danye o alce el paviment); fer la catalogació de les cases amb un valor històric que cal protegir per evitar que no acaben enderrocades; connectar el nucli urbà i les urbanitzacions de la Llomaina i Horquera per mitjà d’un carril bici i per a vianants segur. I tractar de resoldre el problema de les construccions disseminades per l’extraradi, que el PP ha abandonat per desídia.

Són propostes que hauria de contemplar el PGOU que encara no tenim, que porta més de 10 anys en estudi i que el govern de Betoret no ha sabut o no ha volgut aprovar, i que l’esclat de la bombolla immobiliària s’ha endut per davant. Com ja n’hem parlat en butlletins anteriors, era un desficaci de pla, que preveia la reconversió de sòl rústic en edificable per a construir més de 10.000 habitatges. Obviant que al sòl urbanitzable contemplat a les normes subsidiàries vigents, encara es podrien construir fins a 1.000 habitatges més, en un model de creixement més sostenible i sostingut en el temps. Mentrestant continua sense resoldre’s la situació de més de 4.000 habitatges escampats per l’extraradi i que continuen sense servei d’aigües residuals, contaminant el subsòl, amb problemes d’accés i falta d’aigua potable i d’enllumenat elèctric, en molts casos.

“Esa gran ciudad que soñamos todos” que somicava Betoret no és més que una quimer. Però un poble més habitable, més còmode, amb una planificació urbanística racional, que siga capaç de salvaguardar i revitalitzar l’entramat històric, harmonitzar espais comuns (com places i jardins) i crear-ne de nous, estendre la recollida selectiva de de residus a tota la població, i fer-ho amb valentia i mitjançant el diàleg amb els veïns en cada actuació concreta, és possible i necessari.

Foto: Ajuntament de Vilamarxant

Arxivat en: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *